Produced by Ricard Samarra
Traducció de Carles Riba.
Xenofont era fill de Gril·los, i nasqué a Atenes cap a l'any 430abans de J.C. Tota la seva vida gira al voltant de dos fets: el seuencontre amb Sòcrates i la seva incorporació a l'exèrcit de Cirus.Diògenes Laerci ens conta de quina manera Sòcrates es féu deXenofont un deixeble. «Un dia, Xenofont havent trobat Sòcrates pelcarrer, aquest li barrà el pas, i li preguntà on es compraven lescoses necessàries per a la vida. Xenofont li ho digué. -I peresdevenir un home honrat, replicà Sòcrates, on cal anar?- Xenofontno sabé què respondre. -Segueix-me, doncs, li digué Sòcrates, i t'hodiré». L'anècdota, si no és certa és característica; respecte deXenofont ens suggereix merament que el seu aire era el d'un jovenoble i honrat, com afirma el mateix anecdotista; però respecte deSòcrates, el veiem talment exercint aquell apostolat civil que teniaper objecte de fer reeixir en tota ànima ben nascuda totes lespossibilitats d'inteligència i de virtut, al servei d'una funcióadecuada dins la Ciutat.
El bé d'aquesta, i una necessitat absoluta de justíciacondicionaven, per a Sòcrates, l'actuació de cadascú dins el seulloc: des de l'humil sabater fins al cap del govern. Això, quanl'educació sofística afinava extraordinàriament les intel·ligènciesen vista d'un èxit personal que el règim democràtic no feia sinófacilitar. Xenofont romangué tota la vida un socràtic: potser elmés fidel dels socràtics; del seu mestre deixà de banda lesespeculacions metafísiques i assajà no sols de fixar-ne, sinó deviure'n l'ensenyament moral. Els «Records», constitueixen, a més amés d'una defensa de Sòcrates, una mena de manual socràtic delciutadà perfecte. El seu puritanisme polític, dugué lluny Xenofont;trobant-lo més ben realitzat a Esparta que a Atenes, no es limità auna admiració teòrica, sinó que acompanyà Ageisilau, l'idealista reid'Esparta, en la seva expedició contra Farnabazos, i en la batallaque a Coronea lliurà contra Atenes i Tebes. Llavors els atenesosdictaren contra ell una sentència de bandejament. La seva presènciaa Coronea hi influí sens dubte; pèrò la malfiança dels atenesos versXenofont venia ja de la seva amistat amb Cirus, l'amic d'Esparta.
Xenofont mateix conta com aquesta amistat començà. Cal agrair-li lafranquesa amb què ho fa: prou fina perquè no poguem titllar-lo decínic; prou oberta perquè ens reveli que en el fons d'aquestsocràtic piadós hi havia un Ulisses no ben adormit. Era en 401.Xenofont no tenia encara trenta anys. Cirus el jove, sàtrapa deLídia, Frígia Major i Capadòcia, preparava en secret una expediciócontra el seu germà Artaxerxes, el Gran Rei de Pèrsia, «el Rei», comdeien simplement els grecs. Amb un pretext qualsevol, es feienlleves. Finides les guerres del Peloponès, moltes energies restavenocioses i molts homes sense pàtria, en una època on més que per unaciutat es combatia per un partit. Tots els països, ademés, on unfort ideal nacional no ajunta i acarrera les energies, són fecundsen aventurers. Pròxenos, amic i hoste de Xenofont, l'invità aadherir-se a Cirus. Això era una perspectiva de riquesa, d'honors id'aventures: Xenofont tenia la seva decisió presa segurament abansd'aconsellar-se amb Sòcrates. Aquest es limità a dir-li que esremetés a la voluntat dels déus, i consultés l'oracle d'Apol·ló. Enel seu delit, Xenofont en comptes de preguntar si havia de partir ono, preguntà a quin déu calia fer sacrificis per dur a bon terme elviatge. Sòcrates el reptà dolçament, però el deixà partir i Xenofonts'agregà a l'exèrcit grec llevat per a Cirus, uns deu mil homes, enllur majoria espart