Produced by Anna i Ricard Samarra
Joan Cristiá Andersen.
Les coses que veié la Lluna.
El rossinyol.
L'aneguet lleig.
El papalló.
El cargol i el roser.
El soldadet de plom.
La princesa de bo de bo.
El vestit nou de l'emperador.
La donzella de la mar.
A una de les millors places de Copenhagen hi ha el monument de JoanCristià Andersen, el príncep de la fantasia fill d'un trist sabater,el somniador, l'errívol, l'etern imaginatiu del conte, la novel·la iel teatre. Els viatgers de qualsevol contrada, en arribar a aquellaplaça danesa, on Joan Cristià Andersen, en efígie i tot, és voltatde les flors i els infants, no necessiten recórrer al Baedeker persaber els mèrits de la figura estatuada, que no és un militarllampant ni un savi recòndit ni un polític eloqüent. No és sinó unpoeta, i un poeta que ha parlat universalment al cor dels homesdurant algunes generacions, un poeta present a les imaginacions detots, i perdurable en elles perquè hi entrà a l'edat del tabals iles nines, llavors que l'ànima és tota plàstica i tota afanyosa delspetits mites, plena de mil fretures de pintoresc esbrinament, od'interpretació animista.
Andersen és un gran clàssic de la infantesa. Cal recordar, però, queels grans clàssics de la infantesa són els autors susceptibles deviure novament en qualsevol etapa del desenrotllament de nostreesperit. El secret per parlar a la infantesa, no és dir pedantmentcoses simples, istil comú dels escriptors mediocres que han cregutque escriure per als infants equivalia a enclaustrar-se en lainsipidesa i en uns quants tòpics morals primaris. El secret perparlar a la infantesa és dir simplement, il·luminadament, i amb unfort estímul per a l'acció, tota la complexitat de l'esperit. És adir, parlar en poesia, i el que és més, en poesia èpica. El Castelld'Iràs i no en Tornaràs, la Ilíada, la Cançó de Roland, i lesrondalles d'Andersen, tenen comuns denominadors.
Hi ha al davant nostre, en escriure aquestes ratlles, un gravat ambla figura d'Andersen. Andersen està en un menjador, en un pacíficmenjador burgès, de cara a la finestra, apoiat el colze sobre unataula rodona, entapetada. Andersen mira la finestra i ja és vell. Almur hi ha molts de retrats, una llibrerieta, i al peu de lallibrerieta, un vas de flors. Aquest noble vell escandinau,d'esguard encara embadalit, és un successor dels autors de lesSagas, aquests formidables èpics del Nord. Però, nat en una èpocade decadència de la voluntat (com es coneix per la minúcia delspetits retrats a la paret, per la taula rodona entapetada), nat enun segle que no ha estat, com els de l'Edat mitjana, d'unromanticisme heroic, sinó d'un romanticisme burgès, Joan CristiàAndersen ha hagut de veure el món de les lluites, l'obsessionantclar-obscur del bé i del mal, del desig i el desengany, de la passiói la mort, com amb uns binocles de teatre presos a la inversa.L'epopeia d'Andersen és una epopeia en miniatura. Andersen fa moureles coses petites, les coses anònimes, les coses fàcilmentinvisibles, i les dota d'un antropomorfisme meravellós, ple decolpidora veritat, més sentimental que no pas humorístic, més irònicque no pas faceciós.
Aquest menut panteisme anecdòtic, no radicalment distint en sonorigen del que trobem a certes religions de l'Extrem Orient, i, encondició dispersa, al folklore de tots els països, és unacommovedor