Tota la desgràcia li venia d'haver mort un mal home. Perquè,d'ençà que l'havien enviat a presidi, mai més havia estat el Bield'abans.
El dia que va tornar al poble amb la llicència, ja la vaendevinar, la seva sort. La mala cara dels uns i la fredor delsaltres, l'aire de tant se me'n dóna dels propis i el posat garneudels estranys, varen ser per a ell l'anunci de la vida de penes ifatics que anava a empendre. Prou va trucar-hi, a totes lesportes; prou va maldar, per a guanyar-se de bell nou la voluntatdels que havien estat els seus amics… Tot va ser en va. Allí onabans hi tenia sempre braços oberts que l'esperaven i rialles degoig que l'acollien, no hi trobava res més que visatges sorruts iportes tancades: tancades per a ell, encara que es mostressinesbatanades al sol d'ample a ample.
Als primers temps de ser al poble, quan, amb l'alegria de reveureels camps i vinyes on havia passat feliç la seva infantesa, teniaencara l'esperança de tornar a ser el mateix d'abans, recobrant,a còpia de ben obrar, les amistats perdudes, havia provat detreballar. Però el mal va ser que, per tot on demanava feina, lideien de no. I si bé, després de molt pregar i suplicar, vaensopegar algú que n'hi oferia, bé que feixuga i mal pagada, vatrobar-se que, engandulit per la vida de presidi i revoltat perla mesquinesa del guany, no sabia fer-se amb l'agre de la terra ila trobava massa baixa per a vinclar la carcanada fins aesfonsar-hi la punta d'un magall o la fulla d'un tràmec.
Per això, un dia, després de molt rumiar sobre la seva sort, vaacabar per dir-se que, ben comptat i debatut, la millor ruta quepodia emprendre era la de viure a la bona de Déu, campant-se-laamb el que pesqués per les gorgues del córrec de l'Home-mort oamb el que pogués aplegar pels boscos del terme, del qual no esvolia apartar mai més de la vida. Encara que tothom li girésl'esquena, la fiança de trobar una estada per aquells encontornsno la hi esvairia ningú. Prou i massa que els havia enyorat, pera apartar-se'n altre cop. Amb això, tant li era que fessin comque deixessin de fer, els veïns de Cassanelles: treure-se'l en untot del damunt, no ho aconseguirien.
-Si no volen el meu treball, hauran de suportar la mevapresència.
I, tot dient això, en Biel cloïa rabiosament el puny com siamenacés el poble, mentre dirigia el seu esguard somniós cap ales ruïnes de la torre del Barbut, que s'aixecaven entapissadesd'eura sobre l'esquenall del cingle de Mal-vent, part d'allà delsboscos del comte.
La torre del Barbut gairebé no en tenia més que el nom, de torre.Tot el seu aire, llevat d'un petit bocí, que el tenia defortalesa, era el d'una masia abandonada. El pou que hi haviasota, el dipòsit que semblava estontolar-s'hi, les desferres deparet que assenyalaven la cort dels porcs, l'entovat en formad'era; tot designava que allí hi havia hagut un cau de treball.Però malgrat l'aire bon minyó d'aquelles ruïnes, tothom se lesmirava amb cert esfereïment. Les dones i els vailets no hipassaven mai per sota, a entrada de fosc, que no cuitessin apersignar-se. Fins havia arrelat en els pagesos la creença queentre aquells murs s'acoblaven, i d'entre aquells murs eixiencada divendres a la nit, centenars i centenars de bruixes que,comandades pel Barbut, el rei dels bruixots, s'escampaven arreu acavall de les escombres, sembrant la mala astrugància per lamuntanya i el pla, escampant les malures pels sembrats i elsboscos. Elles eren les que havien delmat les vinyes amb lafiloxera; elles les que enviaven la calamarsa que malmetia elscamps; elles les que feien congriar el mal temps i forjaven elsllamps que atuïen